Contractes públics

Una empresa estava executant unes obres públiques (la construcció d'una línia d'alta velocitat) amb un termini inicial que, amb el temps, es va ampliant mitjançant diverses pròrrogues. L'important és que aquests endarreriments no van ser culpa de la contractista. El conflicte apareix quan, després, l'empresa intenta demanar una indemnització pels perjudicis i sobrecostos que diu haver patit per aquestes ampliacions del termini.

En les dues primeres pròrrogues, l'empresa va acceptar l'ampliació del termini sense dir res més, no va deixar constància de cap "reserva" ni del fet que pensés reclamar diners pels danys. No obstant això, en pròrrogues posteriors sí que va fer una reserva expressa, és a dir, acceptava la pròrroga, però deixant clar que es reservava el dret a demanar indemnització.

El cas va arribar als tribunals. Primer, el jutjat va considerar que les dues primeres pròrrogues s'havien "consentit" i, per tant, no donaven dret a indemnització; en canvi, sí que va reconèixer indemnització per algunes pròrrogues posteriors en les quals l'empresa havia fet aquesta reserva. Després, l'Audiència Nacional va revocar aquesta indemnització perquè faltava alguna cosa essencial: no s'havia acreditat bé el nexe causal entre la desacceleració de l'obra i les quantitats reclamades.

Finalment, el Tribunal Suprem (TS) analitza una qüestió molt concreta: si el fet d'acceptar unes pròrrogues sense reserva i més endavant formular reserves en pròrrogues posteriors impedeix reclamar per les primeres. El TS rebutja els “automatismes”: ni tota pròrroga genera indemnització, ni tota acceptació sense reserves bloqueja qualsevol reclamació futura. Cal mirar el cas concret i la conducta de les parts en cada ampliació del termini. Aplicant això, desestima el recurs i considera correcte negar la indemnització per les dues primeres pròrrogues, no perquè la falta de reserva sigui automàticament una renúncia, sinó perquè, vistes en conjunt les actuacions, s'aprecia una conformitat específica en aquestes primeres ampliacions (acceptades expressament, sense reserva i sense increment pressupostari), a diferència de les posteriors, on sí que es va reservar el dret a reclamar.

A més, el TS recalca que el problema de fons de la reclamació no va ser el mètode de càlcul, sinó no provar bé el nexe causal,  la qual cosa impedia atribuir amb precisió aquests sobrecostos a aquesta obra concreta.